#28N

Des d'aquest diumenge passat, quan van tenir lloc les eleccions al Parlament de Catalunya 2010, tenim un nou panorama polític que mereix una reflexió. L'enfondrament del tripartit, un fet que tothom esperava, s'ha fet realitat i ha donat pas a una Catalunya més conservadora. Es diu que, en part, és fruit del mateix sunami conservador que està recorrent tot Europa.
Tot i així, hi ha fenòmens propis que no es poden ignorar, com ara la manifesta mala comunicació del govern tripartit i el guirigall de fons que l'ha acompanyat tota la legislatura. Está força clar que han fet més soroll les desavinences dels socis de govern que les seves polítiques.
D'altra banda, la manca de lideratge del partit amb més representació dins del govern també és un fet a destacar. El sr. Montilla, amb tots els meus respectes, és un bon polític i un fantàstic gestor, però amb els temps que corren la gent vol algú que tingui carisma i lideratge, virtuts que, malauradament, no destaquen en el nostre president en funcions.
Tots aquests fets, sumats a la sentència de l'Estatut i la divisió de l'independentisme donen com a resultat el Parlament de la pròxima legislatura: més conservador (amb la victòria de CIU i l'augment històric del PP), tot i que ICV-EUIA han resistit l'envestida i només han perdut 2 escons, la debacle del PSC i ERC (en que el divide y vencerás s'ha fet una realitat i a més ha acusat entre el seu electorat una desafecció a causa de la seva participació en el tripartit) i, d'altra banda, més fragmentat ja que amb l'entrada de SI, ara ja compta amb 7 forces en comptes de 6.
Però deixant de banda la marea blava que va tenir lloc el passat diumenge amb la victòria de CIU a totes les comarques catalanes, em preocupa més l'augment de representació del PP com a tercera força, ja que un associació CIU-PP no crec que fos el que buscaven els votants convergents per a la legislatura que iniciem. La pujada del PP pot ben bé ser en part una fuga de vots del PSC i de la mobilització de votants populars que per les autonòmiques es solien quedar a casa (que m'aventuro a suposar que pot ser fruit d'una suma de la renovació del partit i la por als independentistes...).
Tot i aquest panorama poc inspirador, encara hi ha un fenòmen que em preocupa més i ens hauria de preocupar a tots: l'augment de la xenofòbia reflexat en l'increment dels vots a PXC, que ha estat a punt d'entrar en el Parlament. Aquesta fàcil i demagògica associació d'idees d'immigració i crisi econòmica (que d'altra banda comparteix amb el PP), haurien d'estar sancionades de la mateixa manera que ho está l'exaltació al terrorisme, perquè idueixien a comportaments racistes, xenòfobs i intolerants i atempten contra la convivència pacífica de la nostra societat.

Adeu Espanya!

Després de quatre anys, tenim sentència de l'Estatut. Després de quatre anys d'una mort anunciada, sembla que n'hi ha que pensen que podia haver estat pitjor... A Madrid, sembla que tothom està content amb la sentència, curiosament uns i altres sembla que hagin guanyat...Això ens deixa molt clara una cosa, a tots els és incòmode Catalunya i la seva identitat.
Com en ocasions anteriors ens deixen clar que Catalunya no té cabuda dins d'Espanya. On és l'Espanya plural que ens prometia fa 6 anys Zapatero? On està aquell bri d'esperança per al federalisme? Mai ha existit! Madrid no està interessat en cedir ni un milímetre. El federalisme ha mort.
Quina és la perspectiva que ens espera? Anem enrera com els crancs, ens retallen els drets de la nostra llengua, ja que es veu que el castellà està amenaçat! Quina broma de mal gust!
Catalunya no és una nació? Crec que hi ha més d'un ciutadà d'aquest recoi de país que hauria de revisar la definició de nació!
I el finançament? Quan tindrem igualtat amb la resta de l'estat? O es que Catalunya ha de pagar penyora per voler mantenir la seva cultura i llengua?
Es que a Madrid ningú no se n'adona que aquests agravis a Catalunya només incrementaran les files de l'independentisme? Quina altra sortida ens queda als que volem defensar una cultura i llengua que ens són pròpies? Ara que ve l'any Maragall no estaria malament recuperar aquell Adeu Espanya! per a un estat que, un cop més, ens gira l'esquena i ens diu que no cabem dins del seu concepte de nació.
La sentència del TC subratllarà que España es una nación indisoluble, no cal dir que em recorda certa ideologia que fa esgarrifar i esclareix perfectament fins a quin punt hi ha coses que encara no han canviat en els últims 30 anys. No, continuem igual que sempre, incapaços d'una convivència amb la resta de l'estat que no impliqui un estira i arronsa continu. Fins quan haurem d'aguantar l'escarni i la discriminació cap a la nostra cultura?
Si estem en una democràcia, quin dret té un tribunal, que fa temps que s'ha de renovar i que s'ecull a dit entre els dos partits polítics majoritaris, a retallar un estatut votat pel poble?
Tot plegat sembla una presa de pèl! I, és clar, ara venen eleccions, tots ens hem d'afanyar a prendre posicions per a veure si podem arrencar un vot més a una població que cada cop n'està més farta d'uns polítics que parlen molt i no fan res de res!