#28N

Des d'aquest diumenge passat, quan van tenir lloc les eleccions al Parlament de Catalunya 2010, tenim un nou panorama polític que mereix una reflexió. L'enfondrament del tripartit, un fet que tothom esperava, s'ha fet realitat i ha donat pas a una Catalunya més conservadora. Es diu que, en part, és fruit del mateix sunami conservador que està recorrent tot Europa.
Tot i així, hi ha fenòmens propis que no es poden ignorar, com ara la manifesta mala comunicació del govern tripartit i el guirigall de fons que l'ha acompanyat tota la legislatura. Está força clar que han fet més soroll les desavinences dels socis de govern que les seves polítiques.
D'altra banda, la manca de lideratge del partit amb més representació dins del govern també és un fet a destacar. El sr. Montilla, amb tots els meus respectes, és un bon polític i un fantàstic gestor, però amb els temps que corren la gent vol algú que tingui carisma i lideratge, virtuts que, malauradament, no destaquen en el nostre president en funcions.
Tots aquests fets, sumats a la sentència de l'Estatut i la divisió de l'independentisme donen com a resultat el Parlament de la pròxima legislatura: més conservador (amb la victòria de CIU i l'augment històric del PP), tot i que ICV-EUIA han resistit l'envestida i només han perdut 2 escons, la debacle del PSC i ERC (en que el divide y vencerás s'ha fet una realitat i a més ha acusat entre el seu electorat una desafecció a causa de la seva participació en el tripartit) i, d'altra banda, més fragmentat ja que amb l'entrada de SI, ara ja compta amb 7 forces en comptes de 6.
Però deixant de banda la marea blava que va tenir lloc el passat diumenge amb la victòria de CIU a totes les comarques catalanes, em preocupa més l'augment de representació del PP com a tercera força, ja que un associació CIU-PP no crec que fos el que buscaven els votants convergents per a la legislatura que iniciem. La pujada del PP pot ben bé ser en part una fuga de vots del PSC i de la mobilització de votants populars que per les autonòmiques es solien quedar a casa (que m'aventuro a suposar que pot ser fruit d'una suma de la renovació del partit i la por als independentistes...).
Tot i aquest panorama poc inspirador, encara hi ha un fenòmen que em preocupa més i ens hauria de preocupar a tots: l'augment de la xenofòbia reflexat en l'increment dels vots a PXC, que ha estat a punt d'entrar en el Parlament. Aquesta fàcil i demagògica associació d'idees d'immigració i crisi econòmica (que d'altra banda comparteix amb el PP), haurien d'estar sancionades de la mateixa manera que ho está l'exaltació al terrorisme, perquè idueixien a comportaments racistes, xenòfobs i intolerants i atempten contra la convivència pacífica de la nostra societat.

Caminante no hay camino, se hace el camino al andar

Fa una setmana que hem tornat de vacances. Realment inoblidables! Hem fet el Camino de Santiago a peu des de León fins a Santiago de Compostela. Mai un esforç tan gran havia estat tant satisfactori, ni les expectatives d'un viatge o aventura (com es vulgui dir) tant superades! L'experiència en si ha de ser viscuda, descriure-la és absurd perquè falten paraules. Tot i les butllofes als peus (jo no n'he tingut), el mal d'esquena, el mal de cames, alguna que altra tendinitis i lesió o les xinxes que t'ataquen per sorpresa, en cap moment s'arriba a desmillorar l'experiència viscuda! Hi ha moments de desesperació, altres de més positivisme, però cada dia, a l'arribar a la destinació la satisfacció d'haver-ho aconseguit és tant gran que t'oblides fins i tot del mal de peus... És sorprenent que tot i les penúries tothom ho trobi una experiència tant inoblidable i digna de repetir. I és que el fet de perseguir un objectiu i la satisfacció d'aconseguir-lo queden empetitits al costat de l'experiència de compartir el teu camí amb tantes persones que et vas trobant al llarg dels dies, uns continuen amb tu, altres queden enrera, altres els perds i els retrobes uns dies més tard; amb uns comparteixes moltes estones, amb altres només unes paraules o salutacions. Però un cop arribes a la meta i superes l'emoció i la satisfacció de saber que ho has aconseguit, la pregunta és inevitable: i ara que fem? La sensació de buidor s'apodera de tu i seguidament comences a rememorar cada moment viscut, cada persona amb la que has creuat algunes paraules, aquells amb els que has compartit el viatge i als que t'agradaria veure un cop més i compartir l'experiència i els records per tal de viure la il·lusió que encara no s'ha acabat.
Sentats en una ombra de la plaça de l'Obradorio, entretinguts veient l'espectacle d'altres peregrins arribar, uns cridant emocionats, altres s'abraçat-se o plorant, t'adones de la necessitat de compartir i rememorar alguns moments amb les persones que t'havies anat trobant en el camí i aquelles que t'havien acompanyat. Nosaltres vam poder fer-ho amb algun que altre company de viatge, llàstima que ens en va faltar una que no el va acabar i ens hagués agradat compartir aquell moment amb ella (espero que algun dia ho poguem fer...). Amb aquests pensaments donant tombs dins del cap et fas conscient en aquell mateix instant que, igual que en la vida, el que realment val la pena i importa no és arribar a destí (al que tots arribarem un dia o altre) si no el camí que fas per arribar-hi i poder compartir-lo amb aquelles persones que t'acompanyen.

Adeu Espanya!

Després de quatre anys, tenim sentència de l'Estatut. Després de quatre anys d'una mort anunciada, sembla que n'hi ha que pensen que podia haver estat pitjor... A Madrid, sembla que tothom està content amb la sentència, curiosament uns i altres sembla que hagin guanyat...Això ens deixa molt clara una cosa, a tots els és incòmode Catalunya i la seva identitat.
Com en ocasions anteriors ens deixen clar que Catalunya no té cabuda dins d'Espanya. On és l'Espanya plural que ens prometia fa 6 anys Zapatero? On està aquell bri d'esperança per al federalisme? Mai ha existit! Madrid no està interessat en cedir ni un milímetre. El federalisme ha mort.
Quina és la perspectiva que ens espera? Anem enrera com els crancs, ens retallen els drets de la nostra llengua, ja que es veu que el castellà està amenaçat! Quina broma de mal gust!
Catalunya no és una nació? Crec que hi ha més d'un ciutadà d'aquest recoi de país que hauria de revisar la definició de nació!
I el finançament? Quan tindrem igualtat amb la resta de l'estat? O es que Catalunya ha de pagar penyora per voler mantenir la seva cultura i llengua?
Es que a Madrid ningú no se n'adona que aquests agravis a Catalunya només incrementaran les files de l'independentisme? Quina altra sortida ens queda als que volem defensar una cultura i llengua que ens són pròpies? Ara que ve l'any Maragall no estaria malament recuperar aquell Adeu Espanya! per a un estat que, un cop més, ens gira l'esquena i ens diu que no cabem dins del seu concepte de nació.
La sentència del TC subratllarà que España es una nación indisoluble, no cal dir que em recorda certa ideologia que fa esgarrifar i esclareix perfectament fins a quin punt hi ha coses que encara no han canviat en els últims 30 anys. No, continuem igual que sempre, incapaços d'una convivència amb la resta de l'estat que no impliqui un estira i arronsa continu. Fins quan haurem d'aguantar l'escarni i la discriminació cap a la nostra cultura?
Si estem en una democràcia, quin dret té un tribunal, que fa temps que s'ha de renovar i que s'ecull a dit entre els dos partits polítics majoritaris, a retallar un estatut votat pel poble?
Tot plegat sembla una presa de pèl! I, és clar, ara venen eleccions, tots ens hem d'afanyar a prendre posicions per a veure si podem arrencar un vot més a una població que cada cop n'està més farta d'uns polítics que parlen molt i no fan res de res!

Nostàlgia amb aires de muntanya

És increïble els sentiments i records que et poden transmetre un indret. Aquest petit llogaret que apareix a la fotografia es diu Moror (increïblement apareix en el google maps!!) es troba al Pallars Jussà, i on, si no recordo malament, només hi viu una família, la resta de cases són de gent que hi va a passar el cap de setmana i les vacances. Doncs aquest petit indret, que molt pocs tenen la sort de conèixer, és un dels llocs on més he jugat i corregut tota la meva infància.

És estranya la sensació que desperta tornar a un lloc on hi tens tants records d'infància, d'estones passades al carrer jugant, corrent i rient. La melancolia dels temps passats comença a deixar-se veure quan t'apropes a la trentena...En aquest petit poble, en el que el temps no existeix, on aquest sembla que passi mooolt a poc a poc, potser hi he passat algunes de les hores més felices de la meva infància. Tan atemporal que sembla ara i tan de pressa que semblava passar aleshores, quan mai en tenies prou de voltar pel carrer inventant vés a saber quin joc o història. Aquesta és la sensació agredolça de nostàlgia que em fan venir els aires de muntanya, en concret el Montsec d'Ares. Un lloc tan familiar i que feia tan temps que no havia gaudit, esperem tornar-hi més sovint a partir d'ara...

Com costa trobar un bon nom!

Fa temps que li dono voltes i, finalment he decidit convertir-me en una blogger més de la xarxa...perquè? Doncs no ho sé, suposo que és la febre col·lectiva que sembla que s'encomana ràpidament de donar opinions i intentar fer-se sentir a través d'aquest batibull que és internet. Intentaré, doncs, que tingui algun interès! Però el que més m'ha costat ha estat trobar un nom per al meu bloc! Doncs sembla que no sóc gaire original i tots els noms que em venien al cap ja s'estaven utilitzant...Finalment em vaig decidir per aquest que té doble significat, ja que està compost per dues obres que han marcat la meva vida. La primera meitat, Let's get lost és el títol d'una cançó de Chet Baker (també del recent documental sobre la seva vida), un trompetista i cantant de jazz que no puc deixar d'escoltar i, la segona, Neverland, com és evident, fa referència a Nunca Jamás (acabo d'adonar-me que no sé com se'n diu en català...el país de Mai més? Sona una mica estrany...) ja que el llibre de James M. Barrie, Peter Pan, aquell nen que no volia créixer em té fascinada i el recomano a tothom, ja que la gran màgia que conté s'apodera de tu i no et deixa escapar, tal i com tu mateix no desitgessis deixar mai enrere aquella terra en la que no és possible fer-se gran, que es troba entre el somni i la vigília.

Encara que sembli que el nom del bloc digui molt de mi, però poc sobre ell mateix no és així, ja que no només l'he triat pel significat que per a mi representa, si no que també ve a dir que el bloc serà com perdre's en pensament i temes que em treguin el son a mi, per tant, serà perdre's en el meu propi Neverland...Tot podria ser que acabés desvariant massa, esperem que no sigui així...

En resum, aquest bloc pretén ser un espai de reflexió sobre temes des d'actualitat, fins dubtes i preocupacions existencials, passant per llibres, pel·lícules o fets que puguin commoure la meva vida. Així doncs, let's get lost in Neverland!!