Caminante no hay camino, se hace el camino al andar

Fa una setmana que hem tornat de vacances. Realment inoblidables! Hem fet el Camino de Santiago a peu des de León fins a Santiago de Compostela. Mai un esforç tan gran havia estat tant satisfactori, ni les expectatives d'un viatge o aventura (com es vulgui dir) tant superades! L'experiència en si ha de ser viscuda, descriure-la és absurd perquè falten paraules. Tot i les butllofes als peus (jo no n'he tingut), el mal d'esquena, el mal de cames, alguna que altra tendinitis i lesió o les xinxes que t'ataquen per sorpresa, en cap moment s'arriba a desmillorar l'experiència viscuda! Hi ha moments de desesperació, altres de més positivisme, però cada dia, a l'arribar a la destinació la satisfacció d'haver-ho aconseguit és tant gran que t'oblides fins i tot del mal de peus... És sorprenent que tot i les penúries tothom ho trobi una experiència tant inoblidable i digna de repetir. I és que el fet de perseguir un objectiu i la satisfacció d'aconseguir-lo queden empetitits al costat de l'experiència de compartir el teu camí amb tantes persones que et vas trobant al llarg dels dies, uns continuen amb tu, altres queden enrera, altres els perds i els retrobes uns dies més tard; amb uns comparteixes moltes estones, amb altres només unes paraules o salutacions. Però un cop arribes a la meta i superes l'emoció i la satisfacció de saber que ho has aconseguit, la pregunta és inevitable: i ara que fem? La sensació de buidor s'apodera de tu i seguidament comences a rememorar cada moment viscut, cada persona amb la que has creuat algunes paraules, aquells amb els que has compartit el viatge i als que t'agradaria veure un cop més i compartir l'experiència i els records per tal de viure la il·lusió que encara no s'ha acabat.
Sentats en una ombra de la plaça de l'Obradorio, entretinguts veient l'espectacle d'altres peregrins arribar, uns cridant emocionats, altres s'abraçat-se o plorant, t'adones de la necessitat de compartir i rememorar alguns moments amb les persones que t'havies anat trobant en el camí i aquelles que t'havien acompanyat. Nosaltres vam poder fer-ho amb algun que altre company de viatge, llàstima que ens en va faltar una que no el va acabar i ens hagués agradat compartir aquell moment amb ella (espero que algun dia ho poguem fer...). Amb aquests pensaments donant tombs dins del cap et fas conscient en aquell mateix instant que, igual que en la vida, el que realment val la pena i importa no és arribar a destí (al que tots arribarem un dia o altre) si no el camí que fas per arribar-hi i poder compartir-lo amb aquelles persones que t'acompanyen.