dilluns, 28 de febrer del 2011

Històries massa properes

Aquest cop em toca parlar d'història però també de records familiars. Em trobo picant a l'ordinador part de les memòries de la meva àvia, que s'ha deicidt a escriure a petició de la parella de la meva mare i animada per tots nosaltres. Són tot records de la Guerra Civil. Records que he escoltat tota la vida; de fet mentre ho escric, em descobreixo recordant fil per randa la descripció dels fets, pràcticament podria escriure-ho de memòria. Tot i així hi ha sorpreses, coses que no explica de veu. Detalls nous que donen un color diferent al relat.
Però escrivint aquests records hom no pot evitar sentir-se dins del relat, experimentar les vivències en ell explicades, penúries que gairebé totes les famílies d'aquest país han viscut d'una manera o altra.
Com a historiadora els fets de l'època són clars, però quan la part emocional hi entra es transforma en una història amb nom i cognoms, que és difícil evitar sentir-la molt propera, sobretot si qui l'explica és una persona que ha estat al teu costat tota la vida.
Aquests sentiments i records no s'han de perdre, és important conservar la memòria d'un país que ha sofert una tragèdia tan gran com aquesta. I són aquestes vivències personals el que ens recorden de debó el que va representar una gran tragèdia per al nostre país. Són el records de les persones el que ens ensenyen que una guerra, ocasionada pels motius que sigui, sempre és una guerra i les seves úniques conseqüències sempre són la misèria i penúria pels més desfavorits.
Per poder mirar al futur, cal conèixer bé el passat, de la mateixa manera que una persona que no recorda el seu passat no sap qui és i no sap on va. Perdonar no significa oblidar. Hi ha una part d'aquest país que hauria de buscar aquesta diferència al diccionari. Reivindicar aquestes històries no significa voler reviure un conflicte que va tenir lloc molts anys enrera, vol dir que cal posar les coses al seu lloc, restaurar la memòria perduda i deixar de sentir-se com vencedors i vençuts.

dijous, 20 de gener del 2011

Any nou, vida nova

Si, gairebé hem acabat el primer mes de l'any, però encara no m'havia decidit a escriure res.. I precisament sobre això volia escriure, moltes persones es fan un munt de propòsits quan comença un any nou: que si deixaré de fumar, que si m'apuntaré al gimnàs (o hi aniré ja hi estic apuntat...), faré dieta, i una llarga llista de coses que la majoria dels cops es queden només en bones intencions. I és que la il·lusió de començar un any nou és la incertesa d'allò que ens portarà aquest nou periode de la nostra vida, amb l'esperança que siguin coses millors de les que ja tenim.
Tota aquesta xerramenca, ve perquè el meu propòsit d'aquest any és escriure més sovint en el meu bloc...com a mínim un post al mes! Ho aconseguiré? Doncs ho haureu de comprobar.. Bon any a tothom!