dilluns, 28 de febrer de 2011

Històries massa properes

Aquest cop em toca parlar d'història però també de records familiars. Em trobo picant a l'ordinador part de les memòries de la meva àvia, que s'ha deicidt a escriure a petició de la parella de la meva mare i animada per tots nosaltres. Són tot records de la Guerra Civil. Records que he escoltat tota la vida; de fet mentre ho escric, em descobreixo recordant fil per randa la descripció dels fets, pràcticament podria escriure-ho de memòria. Tot i així hi ha sorpreses, coses que no explica de veu. Detalls nous que donen un color diferent al relat.
Però escrivint aquests records hom no pot evitar sentir-se dins del relat, experimentar les vivències en ell explicades, penúries que gairebé totes les famílies d'aquest país han viscut d'una manera o altra.
Com a historiadora els fets de l'època són clars, però quan la part emocional hi entra es transforma en una història amb nom i cognoms, que és difícil evitar sentir-la molt propera, sobretot si qui l'explica és una persona que ha estat al teu costat tota la vida.
Aquests sentiments i records no s'han de perdre, és important conservar la memòria d'un país que ha sofert una tragèdia tan gran com aquesta. I són aquestes vivències personals el que ens recorden de debó el que va representar una gran tragèdia per al nostre país. Són el records de les persones el que ens ensenyen que una guerra, ocasionada pels motius que sigui, sempre és una guerra i les seves úniques conseqüències sempre són la misèria i penúria pels més desfavorits.
Per poder mirar al futur, cal conèixer bé el passat, de la mateixa manera que una persona que no recorda el seu passat no sap qui és i no sap on va. Perdonar no significa oblidar. Hi ha una part d'aquest país que hauria de buscar aquesta diferència al diccionari. Reivindicar aquestes històries no significa voler reviure un conflicte que va tenir lloc molts anys enrera, vol dir que cal posar les coses al seu lloc, restaurar la memòria perduda i deixar de sentir-se com vencedors i vençuts.

dijous, 20 de gener de 2011

Any nou, vida nova

Si, gairebé hem acabat el primer mes de l'any, però encara no m'havia decidit a escriure res.. I precisament sobre això volia escriure, moltes persones es fan un munt de propòsits quan comença un any nou: que si deixaré de fumar, que si m'apuntaré al gimnàs (o hi aniré ja hi estic apuntat...), faré dieta, i una llarga llista de coses que la majoria dels cops es queden només en bones intencions. I és que la il·lusió de començar un any nou és la incertesa d'allò que ens portarà aquest nou periode de la nostra vida, amb l'esperança que siguin coses millors de les que ja tenim.
Tota aquesta xerramenca, ve perquè el meu propòsit d'aquest any és escriure més sovint en el meu bloc...com a mínim un post al mes! Ho aconseguiré? Doncs ho haureu de comprobar.. Bon any a tothom!

dimecres, 1 de desembre de 2010

#28N


Des d'aquest diumenge passat, quan van tenir lloc les eleccions al Parlament de Catalunya 2010, tenim un nou panorama polític que mereix una reflexió. L'enfondrament del tripartit, un fet que tothom esperava, s'ha fet realitat i ha donat pas a una Catalunya més conservadora. Es diu que, en part, és fruit del mateix sunami conservador que està recorrent tot Europa.
Tot i així, hi ha fenòmens propis que no es poden ignorar, com ara la manifesta mala comunicació del govern tripartit i el guirigall de fons que l'ha acompanyat tota la legislatura. Está força clar que han fet més soroll les desavinences dels socis de govern que les seves polítiques.
D'altra banda, la manca de lideratge del partit amb més representació dins del govern també és un fet a destacar. El sr. Montilla, amb tots els meus respectes, és un bon polític i un fantàstic gestor, però amb els temps que corren la gent vol algú que tingui carisma i lideratge, virtuts que, malauradament, no destaquen en el nostre president en funcions.
Tots aquests fets, sumats a la sentència de l'Estatut i la divisió de l'independentisme donen com a resultat el Parlament de la pròxima legislatura: més conservador (amb la victòria de CIU i l'augment històric del PP), tot i que ICV-EUIA han resistit l'envestida i només han perdut 2 escons, la debacle del PSC i ERC (en que el divide y vencerás s'ha fet una realitat i a més ha acusat entre el seu electorat una desafecció a causa de la seva participació en el tripartit) i, d'altra banda, més fragmentat ja que amb l'entrada de SI, ara ja compta amb 7 forces en comptes de 6.
Però deixant de banda la marea blava que va tenir lloc el passat diumenge amb la victòria de CIU a totes les comarques catalanes, em preocupa més l'augment de representació del PP com a tercera força, ja que un associació CIU-PP no crec que fos el que buscaven els votants convergents per a la legislatura que iniciem. La pujada del PP pot ben bé ser en part una fuga de vots del PSC i de la mobilització de votants populars que per les autonòmiques es solien quedar a casa (que m'aventuro a suposar que pot ser fruit d'una suma de la renovació del partit i la por als independentistes...).
Tot i aquest panorama poc inspirador, encara hi ha un fenòmen que em preocupa més i ens hauria de preocupar a tots: l'augment de la xenofòbia reflexat en l'increment dels vots a PXC, que ha estat a punt d'entrar en el Parlament. Aquesta fàcil i demagògica associació d'idees d'immigració i crisi econòmica (que d'altra banda comparteix amb el PP), haurien d'estar sancionades de la mateixa manera que ho está l'exaltació al terrorisme, perquè idueixien a comportaments racistes, xenòfobs i intolerants i atempten contra la convivència pacífica de la nostra societat.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Caminante no hay camino, se hace el camino al andar

Fa una setmana que hem tornat de vacances. Realment inoblidables! Hem fet el Camino de Santiago a peu des de León fins a Santiago de Compostela. Mai un esforç tan gran havia estat tant satisfactori, ni les expectatives d'un viatge o aventura (com es vulgui dir) tant superades! L'experiència en si ha de ser viscuda, descriure-la és absurd perquè falten paraules. Tot i les butllofes als peus (jo no n'he tingut), el mal d'esquena, el mal de cames, alguna que altra tendinitis i lesió o les xinxes que t'ataquen per sorpresa, en cap moment s'arriba a desmillorar l'experiència viscuda! Hi ha moments de desesperació, altres de més positivisme, però cada dia, a l'arribar a la destinació la satisfacció d'haver-ho aconseguit és tant gran que t'oblides fins i tot del mal de peus... És sorprenent que tot i les penúries tothom ho trobi una experiència tant inoblidable i digna de repetir. I és que el fet de perseguir un objectiu i la satisfacció d'aconseguir-lo queden empetitits al costat de l'experiència de compartir el teu camí amb tantes persones que et vas trobant al llarg dels dies, uns continuen amb tu, altres queden enrera, altres els perds i els retrobes uns dies més tard; amb uns comparteixes moltes estones, amb altres només unes paraules o salutacions. Però un cop arribes a la meta i superes l'emoció i la satisfacció de saber que ho has aconseguit, la pregunta és inevitable: i ara que fem? La sensació de buidor s'apodera de tu i seguidament comences a rememorar cada moment viscut, cada persona amb la que has creuat algunes paraules, aquells amb els que has compartit el viatge i als que t'agradaria veure un cop més i compartir l'experiència i els records per tal de viure la il·lusió que encara no s'ha acabat.
Sentats en una ombra de la plaça de l'Obradorio, entretinguts veient l'espectacle
d'altres peregrins arribar, uns cridant emocionats, altres s'abraçat-se o plorant, t'adones de la necessitat de compartir i rememorar alguns moments amb les persones que t'havies anat trobant en el camí i aquelles que t'havien acompanyat. Nosaltres vam poder fer-ho amb algun que altre company de viatge, llàstima que ens en va faltar una que no el va acabar i ens hagués agradat compartir aquell moment amb ella (espero que algun dia ho poguem fer...). Amb aquests pensaments donant tombs dins del cap et fas conscient en aquell mateix instant que, igual que en la vida, el que realment val la pena i importa no és arribar a destí (al que tots arribarem un dia o altre) si no el camí que fas per arribar-hi i poder compartir-lo amb aquelles persones que t'acompanyen.

dimarts, 29 de juny de 2010

Adeu Espanya!


Després de quatre anys, tenim sentència de l'Estatut. Després de quatre anys d'una mort anunciada, sembla que n'hi ha que pensen que podia haver estat pitjor... A Madrid, sembla que tothom està content amb la sentència, curiosament uns i altres sembla que hagin guanyat...Això ens deixa molt clara una cosa, a tots els és incòmode Catalunya i la seva identitat.
Com en ocasions anteriors ens deixen clar que Catalunya no té cabuda dins d'Espanya. On és l'Espanya plural que ens prometia fa 6 anys Zapatero? On està aquell bri d'esperança per al federalisme? Mai ha existit! Madrid no està interessat en cedir ni un milímetre. El federalisme ha mort.
Quina és la perspectiva que ens espera? Anem enrera com els crancs, ens retallen els drets de la nostra llengua, ja que es veu que el castellà està amenaçat! Quina broma de mal gust!
Catalunya no és una nació? Crec que hi ha més d'un ciutadà d'aquest recoi de país que hauria de revisar la definició de nació!
I el finançament? Quan tindrem igualtat amb la resta de l'estat? O es que Catalunya ha de pagar penyora per voler mantenir la seva cultura i llengua?
Es que a Madrid ningú no se n'adona que aquests agravis a Catalunya només incrementaran les files de l'independentisme? Quina altra sortida ens queda als que volem defensar una cultura i llengua que ens són pròpies? Ara que ve l'any Maragall no estaria malament recuperar aquell Adeu Espanya! per a un estat que, un cop més, ens gira l'esquena i ens diu que no cabem dins del seu concepte de nació.
La sentència del TC subratllarà que España es una nación indisoluble, no cal dir que em recorda certa ideologia que fa esgarrifar i esclareix perfectament fins a quin punt hi ha coses que encara no han canviat en els últims 30 anys. No, continuem igual que sempre, incapaços d'una convivència amb la resta de l'estat que no impliqui un estira i arronsa continu. Fins quan haurem d'aguantar l'escarni i la discriminació cap a la nostra cultura?
Si estem en una democràcia, quin dret té un tribunal, que fa temps que s'ha de renovar i que s'ecull a dit entre els dos partits polítics majoritaris, a retallar un estatut votat pel poble?
Tot plegat sembla una presa de pèl! I, és clar, ara venen eleccions, tots ens hem d'afanyar a prendre posicions per a veure si podem arrencar un vot més a una població que cada cop n'està més farta d'uns polítics que parlen molt i no fan res de res!